estiu
Em quedo amb la imatge de la parella que, quan comença a fer-se fosc, passeja abraçada cap a les dutxes comunitàries del càmping. A la mà que els hi queda lliure duen el necesser.
la vida és allò que passa mentre tu fas altres plans (Jonh Lenon)
Ara fa un mes i mig el meu germà petit es va casar. Ell i la seva parella em van demanar,força setmanes abans, si podia escriure alguna cosa i llegir-la aquell dia. I a mi la veritat és que l'encàrrec em va emocionar... i impressionar! Quina vergonya sortir davant de tothom disfressada de princeseta... I a sobre, de què parlar? Buf!!
El tema és que em va costar moltíssim escriure alguna cosa... Em va costar tant, que el dia va arribar i jo encara no tenia escrit res... I al final, a escasses dues hores del sarau, va sortir això.
" Toni, Carlos... Ahir em vau trucar per preguntar-me si al final tenia alguna cosa per llegir... I us vaig dir que sí... Però si us dic la veritat, aquests línies les he escrit avui mateix...
Des de que em vau demanar que llegís alguna cosa al vostre casament, us prometo que moltes nits m’he posat davant del full en blanc, però m’ha estat impossible plasmar el que sentia... És molt difícil posar per escrit els sentiments quan són tants i tan intensos.
Volia parlar de vosaltres dos, explicar anècdotes, parlar del viatge que em vau regalar a Portugal ara fa un any; explicar totes les coses meravelloses que ha significat que el Carlos entrés a formar part de la meva vida i de la de la meva família; i mil i una coses més... Però no me’n sortia.
I aleshores, aquest matí, he recordat el dia en que em vau dir que us casàveu. Va ser l’agost passat al Bar del Pere, a Vacarisses. Us en recordeu?
Em sembla que vosaltres dos no ho sabeu, però aquell mateix dia, quan vaig arribar a Barcelona, vaig escriure unes línies al meu blog explicant el que significava per mi el vostre casament: "Per mi -vaig escriure- veure que dues persones tan properes al meu entorn s'estimen amb sinceritat, es respecten i són capaces de salvar múltiples obstacles per estar juntes, en fa tornar a creure en l'amor".
Molts dels que esteu aquí sabeu que a casa he tingut la sort de veure que la lleialtat en l’amor existeix, i és per això que sempre he dit que, salvant les distàncies, jo volia una relació com la dels papes, la de dues persones que un dia es van prometre estar l’un al costat de l’altre passés el que passés, respectant-se, cuidant-se i estimant-se... Però la veritat és que, tal i com m’havien anat les coses en el tema de l’amor, hi havia començat a deixar de creure... I estava a punt de resignar-me i tirar la tovallola: la nostra generació és massa individualista i egoista pel compromís... pensava.... Fins aquell dia al bar del Pere. Aquell dia em vau regalar una lliçó.
“Veient-vos a vosaltres –vaig continuar escrivint al meu blog- em crec que és possible tenir un còmplice al costat, algú amb qui compartir la vida, algú que et valora i et respecta per sobre de totes les coses i que treballarà perquè l'amor mai s'apagui”.
I bé, no sé si ha estat casualitat, però a partir d’aquell dia em vaig començar a mirar l’amor d’una altra manera... L’amor de veritat existeix, em vaig dir, i jo també el vull trobar.
I ves per on, ara no fa molt, en aquell mateix bar, en aquella mateixa taula on em vau dir que us casàveu, em vaig mirar al noi que tenia davant i vaig pensar... Em sembla que l’he trobat.
Moltes gràcies Toni per ensenyar-me a no conformar-me i per ser tan crític amb mi. Però sobretot, gràcies per demostrar-me que sempre has estat aquí, inclús en els moments que t’ha estat més difícil ser-hi...
Carlos, muito obrigado por trazer tanta alegria à minha vida e me mostrar que o amor existe.
Toni, Carlos, què sigueu molt feliços. Tant com ens en feu sentir a tots nosaltres.
Sònia
Barcelona, 20-06-2009".
Doncs això. I que el casament va ser molt i molt maco.
de
sònia
a les
18:42
6
comentaris
etiquetes amor, boda, momentos, sinceridad
De petita, a casa, no parava de sentir aquesta paraula en boca del meu pare: sur-re-a-lis-me... I la veia escrita en molts llibres, i a cartells, i als documentals infumables que tant sí com no havia de veure... Semblava que la meva infantesa s'havia de basar en un concepte indesxifrable per mi... I no sé si és perquè la vida ha volgut que comprengui aquest terme o senzillament per fer les paus amb el passat, que ara, de cop i volta i per caprici del destí, em sembla que l'entès...
Perquè no hi ha res més surrealista...
... que ell sigui polític.
... que elles em donin conversa.
... que tothom em reconegui.
... que la meva mare tingués raó quan fa 15 anys em va dir que això passaria.
... que el meu germà se'n alegri.
... que jo passés estius sencers intentant desxifrar aquell grafittie.
... que tu en fossis l'autor.
... que mai ens haguéssim trobat pel carrer ample més estret.
... que jo volgués estudiar on tu, i que hagis estat tu i qui ha estudiat allà.
... que jo recordi la teva furgo i tu els meus texans. Però no a la inversa.
... que ningú em donés records de part teva.
... que ens haguem hagut de trobar en un lloc inexistent.
... i que amb tot i tot...tu i jo ara estiguem junts.
Però és que ben mirat, tot això no és ni més ni menys surrealista que, volent imitar l'acció de caminar, l'home acabés inventant la roda. Perquè ja em diràs en què s'assembla una roda a una cama(*)... Doncs el mateix que la vida que jo m'havia imaginat per a mi a la veritat que m'ha aparegut...
I és que quan menys lògic sembla tot, més sentit sembla tenir. I jo, ben contenta. Perquè, entre d'altres coses, per fi he entès al meu pare.
(*) el terme "surrealisme" el va fer servir per primera vegada Apollinaire a l'obra de teatre Les Mamelles de Tirésias, a la que li va donar el subtítol "drama surrealista". La comparació entre la roda i la cama apareix en el prefaci del drama.
de
sònia
a les
20:17
2
comentaris
etiquetes reflexiones, surrealisme, vida
I tornant de matinada me'n alegro de veure que entre tots i totes heu aprofitat la vesprada per vestir la ciutat de diumenge.
Senyeres, paradetes en la penombra i gibrells plens d'aigua. Tot està a punt per a que demà despertem embriagats pel perfum que desprèn la festa més bonica que un país pot tenir.
Feliç Sant Jordi!!
de
sònia
a les
22:18
2
comentaris
I fins avui no se n'havia adonat que només es pot anomenar escriptor a aquell que, amb la mateixa facilitat que ens trasbalsa quan escriu sobre l'angoixa i la tristesa, és capaç d'emocionar-nos al convertir en paraules un instant d'alegria.
de
sònia
a les
18:52
3
comentaris
etiquetes momentos, reflexiones
de
sònia
a les
13:23
5
comentaris
de
sònia
a les
11:11
3
comentaris
Lo peor de dejar de lucharte es que ya no volveré...
...a ver tu cara al despertar.
...a desayunar galletas María contigo.
...a comer sin sal sin que me importe.
...a ser la preferida de tus amigos.
...a ser la preferida de tu familia.
...a confiarte un juego de llaves de mi casa.
...a verte limpiar la nevera en pelotas.
...a estar feliz sólo porqué sé que te veré esta noche.
...a pasar ratos eternos a solas contigo.
...a soñar el resto de la vida contigo.
Sólo me consuela que...
...quizás un día amaneceré al lado de otro.
...aunque sea sola, desayunar sigue siendo un placer.
...me gusta más la comida con un pelín de sal.
...aún no estar juntos, tus amigos se alegran de verme.
...todavía no he conocido suegro al que no le cayera bien.
...no me faltan amigos a quienes confiar las llaves de mi casa.
...ahora tengo una nevera más fácil de limpiar.
...aunque parecía imposible, soy capaz de ser feliz sin verte.
...quizás otro quiera pasar nuevos ratos a solas conmigo.
A lo que todavía no he encontrado consuelo es a tener que dejar de soñar mi vida a tu lado. Pero estoy segura de que todo llegará.
de
sònia
a les
15:18
3
comentaris
etiquetes amor
Perdona si he insistido demasiado.
Perdona si de nuevo he querido correr más de la cuenta.
Perdona si te he perturbado.
Perdona si te he desconcentrado.
Perdona si te he interrumpido.
Pero tenía que insistir para darme cuenta que ya no hay nada por lo que insisitir; tenía que correr para ver que nadie corre ya a mi lado; tenía que perturbar para tomar conciencia de tu particular calma; tenia que desconcentrarte para darme cuenta que tú ya has tomado otro camino; tenía que interrumpirte para ver que no quieres que te interrumpan.
Me disculpo pero no me arrepiento, porque almenos ahora puedo mirar hacia adelante. Eso sí, de vez en cuando echaré la vista hacia atrás, porque no quiero olvidar nada de lo vivido, no cada día se puede tocar la felicidad con las dos manos.
de
sònia
a les
13:37
5
comentaris
de
sònia
a les
11:37
5
comentaris
Me siento mayor cuando desfasar una noche me supone dos días de recuperación física... ¡y cuatro de mental! (hoy voy por el tercero y todavía me cuesta razonar...)
Haber salido de fiesta millones de veces y seguirlo pasando igual (o mejor) que con quince años, eso también me lo da la edad. Y es que hacerse mayor no es siempre malo.
Give me more funky!
de
sònia
a les
15:53
3
comentaris
etiquetes hacerse mayor
Conseguí coger la puerta e irme para siempre.
Pero todavía hoy, bajo tu mirada atenta, yo y las demás (o las demás y yo), completamente desnudas, damos vueltas alrededor de la pisicna. Y cantamos alegres para que tú no nos dispares.
de
sònia
a les
12:26
1 comentaris
Porque al abrir los ojos por la mañana, eres el primero a quién veo.
Porqué cuando regreso del trabajo la casa huele a sofrito.
Porque tus palabras me devuelven la alegría; y porqué las mías te aligeran la ira.
Porqué siempre me despiertas con besos.
Porqué ayer leímos el mismo artículo en el periódico.
Porqué te gusta desayunar en casa.
Porqué no tengo que acordarme de comprar el papel de water.
Porque nunca nadie nunca antes me había regalado una fregona. Porque nunca te has olvidado de la rosa.
Porqué el sábado me acompañaste a la cena del trabajo. Y el domingo me llevaste a conocer a tu abuela.
Porqué siempre llegas cinco minutos antes que yo a nuestras citas. Y porque esta noche cenamos fuera y nos vamos juntos de concierto.
Porqué en la cama tienes tan pocos tabúes como yo; y porque hacemos el amor pero nunca nos falta sexo.
Porqué aunque a veces yo no me haya respetado, tú siempre lo has hecho.
Porqué nunca te has largado.
Porqué fue sin preguntarte, que me dijiste sí quiero.
de
sònia
a les
18:01
6
comentaris
etiquetes amor

El día que te miras la tapa del water de tu baño y caes en la cuenta que es una tapa de plástico blanco, cutre, que según como te la mires, incluso amarillea.... Y piensas que nunca antes te habías fijado en eso. Y entonces investigas sobre el tema y descubres que hay tapas mejores. Y decides que ya es hora de tener un tapa de water de madera, como la que tienen tus padres en el baño y, perdón por la expresión, en la que tan agusto cagabas de pequeña. Y corres a la tienda y no te duele gastarte 30 euros en una tapa como Dios manda.
de
sònia
a les
20:40
2
comentaris
etiquetes hacerse mayor
Abrázame.
Es todo lo que quería decirle mientras él le explicaba las experiencias vividas en los últimos meses, el daño que hace probar de tu propia medicina, lo difícil de vivir cuando uno se siente pequeño y frágil.
En realidad hubiera querido decirle lo jodidamente jodido que es sentirse un día la mujer más afortunada del mundo y al siguiente la más desgraciada; hubiera querido saberle contar que tiempo atrás ella era inmortal, cuando despertaba abrazada a su lado; hubiera querido confesarle que, desde entonces, había amanecido al lado de otros que la respetaron mucho más que él pero que un minuto después de que el despertador sonara sobraban en su cama...
Pero ahora todo daba igual, le volvía a tener enfrente, ya no tenía sentido contar nada de eso, ya no había lugar para los reproches... ahora sólo quería un abrazo, aún sabiendo que por nada del mundo quería regresar a la casilla de salida, ahora tan sólo quería un e-ter-no a-abra-zo.
Y sin saber si él fue capaz de leer su mente o quizás, extrañamente, por una vez entendían el amor de la misma manera, la abrazó. Y el tiempo se paró para ellos... Un largo abrazo les unió esa noche y les hizo perdonarse, el uno al otro, el otro al uno. El despertador sonó y siguieron abrazados... Cinco, diez, quince, veinte minutos más... quién sabe. Paradojas de la vida, quién más tenía que sobrar en su cama seguía sin sobrar. Y se fue si haber sobrado en ningún momento.
La sensación había sido exactamente la misma que tiempo atrás, ya nada era igual, pero que más daba, una vez más, un perro y un gato se habían vuelto abrazar.
de
sònia
a les
12:59
4
comentaris
Sólo tú y yo sabemos que queriéndolo decir todo, no ha significado nada.
de
sònia
a les
19:18
2
comentaris
Pocas imágenes de la vida cotidiana son más ridículas que ver a una ciudad entera salir a la calle un día de lluvia protegiéndose bajo el paraguas. De golpe, todos nos volvemos patosos y absurdos.
de
sònia
a les
19:05
1 comentaris
etiquetes paranoias, reflexiones
de
sònia
a les
18:17
1 comentaris
Esta mañana he acudido al mismo lugar donde ahora hace un año nos reencontramos. He esperado un largo rato para ver si aparecías. Al final he decidido dejarte una nota en la que, entre otras cosas, te recordaba que hoy es el santo de Mercedes y que seguramente querría caramelos. Era por si se los podías llevar.
de
sònia
a les
20:43
0
comentaris
etiquetes momentos