19.5.09

surrealisme

De petita, a casa, no parava de sentir aquesta paraula en boca del meu pare: sur-re-a-lis-me... I la veia escrita en molts llibres, i a cartells, i als documentals infumables que tant sí com no havia de veure... Semblava que la meva infantesa s'havia de basar en un concepte indesxifrable per mi... I no sé si és perquè la vida ha volgut que comprengui aquest terme o senzillament per fer les paus amb el passat, que ara, de cop i volta i per caprici del destí, em sembla que l'entès...

Perquè no hi ha res més surrealista...

... que ell sigui polític.
... que elles em donin conversa.
... que tothom em reconegui.
... que la meva mare tingués raó quan fa 15 anys em va dir que això passaria.
... que el meu germà se'n alegri.
... que jo passés estius sencers intentant desxifrar aquell grafittie.
... que tu en fossis l'autor.
... que mai ens haguéssim trobat pel carrer ample més estret.
... que jo volgués estudiar on tu, i que hagis estat tu i qui ha estudiat allà.
... que jo recordi la teva furgo i tu els meus texans. Però no a la inversa.
... que ningú em donés records de part teva.
... que ens haguem hagut de trobar en un lloc inexistent.
... i que amb tot i tot...tu i jo ara estiguem junts.

Però és que ben mirat, tot això no és ni més ni menys surrealista que, volent imitar l'acció de caminar, l'home acabés inventant la roda. Perquè ja em diràs en què s'assembla una roda a una cama(*)... Doncs el mateix que la vida que jo m'havia imaginat per a mi a la veritat que m'ha aparegut...
I és que quan menys lògic sembla tot, més sentit sembla tenir. I jo, ben contenta. Perquè, entre d'altres coses, per fi he entès al meu pare.

(*) el terme "surrealisme" el va fer servir per primera vegada Apollinaire a l'obra de teatre Les Mamelles de Tirésias, a la que li va donar el subtítol "drama surrealista". La comparació entre la roda i la cama apareix en el prefaci del drama.

22.4.09

sant jordi

I tornant de matinada me'n alegro de veure que entre tots i totes heu aprofitat la vesprada per vestir la ciutat de diumenge.

Senyeres, paradetes en la penombra i gibrells plens d'aigua. Tot està a punt per a que demà despertem embriagats pel perfum que desprèn la festa més bonica que un país pot tenir.

Feliç Sant Jordi!!

20.3.09

escriptor, dos punts

I fins avui no se n'havia adonat que només es pot anomenar escriptor a aquell que, amb la mateixa facilitat que ens trasbalsa quan escriu sobre l'angoixa i la tristesa, és capaç d'emocionar-nos al convertir en paraules un instant d'alegria.

14.2.09

de cavallers, princeses i armadures(*)

No li va ser gens fàcil deixar de lluitar, però quedar-se sola en el camp de batalla la va forçar a adonar-se de l'absurd de la situació... Ell, el seu únic aliat, havia decidit feia dies, setmanes, potser mesos, cavalcar cap a un altre regnat, potser per conquerir a una altra princesa més forta...

Així que ella, quan se'n va adonar, va llençar l'espasa al terra i, sense desprendre's de l'armadura, va tornar a refugiar-se en el seu palau de vidre, per curar-se de les ferides i recuperar forces. Des de la finestra del seva estança veia tota la ciutat, aliena a la seva derrota. I va estar un bon temps observant-la, des del torreó, sense ser capaç de sortit a fora i mesclar-se entre la gent...

Molts prínceps d'altres regnats, a l'assabentar-se de la noticia, la van venir a cercar a palau: un li enviava cartes d'amor a diari; un altre l'esperava a la porta del palau amb un immens ram de roses vermelles; l'altre li oferia un regnat tot per ella... però la princesa d'aquest conte no en va voler saber res de cap d'ells ni de tots els altres que van venir a omplir-le de presents i a regalar-li les orelles amb paraules d'amor.

Però un dia, estant a palau, un home va picar a la porta. No duia cap present per oferir-li. No duia ni armadura ni escut. Qui era aquest que no es protegia? Qui era aquest que ara se la mirava amb un immens somriure? Que no pensava declarar-se? que no pensava prometre-li res?

A ella, que estava acostumada a envoltar-se de cavallers amb cuirassa de ferro, li va fer gràcia veure'l tant desprotegit, en mànigues de camisa, i el va fer passar. Van estar xerrant tota la nit i, a trenc d'alba, a ella li va començar a molestar l'elm, així que se'l va treure i es va quedar amb l'armadura posada però el cap descobert. La brisa li acariciava la cara i això la va fer somriure; a ell li va agradar veure com els rínxols d'ella ballaven al ritme del vent sobre els seus pits. El li va demanar que es treiés la resta de l'armadura, que estaria més còmode, però ella, espantada, li va demanar que marxés, que ja havia fet massa descobrint-se el rostre.

Quan el misteriós cavaller va marxar de palau, la princesa va començar a sentir que, efectivament, l'armadura li molestava. Tenia ganes de ballar, de saltar, de riure, però amb tanta ferralla li costava molt. I va ser aleshores quan es va adonar que, després de tant de temps, la seva cuirassa s'havia rovellat i que tindria feia per treure-se'la... Ho aconseguira abans de la propera cita amb el misteriós cavaller?

(*) Per tots aquells a qui se'ls hi ha rovellat l'armadura, El cavaller de l'armadura rovellada, de Robert Fisher https://www.abali.net/index.php?page=shop.product_details&category_id=29&flypage=shop.flypage&product_id=162&option=com_virtuemart&Itemid=10&vmcchk=1&Itemid=10