2.2.16

¿Jugamos?

¿Jugamos? Te pregunté.
Creí entender que me respondías que sí.
Pero al bajar al parque no te encontré.

Quizás fue mi desentreno en preguntar, quizás fue tu sordera. Quizás simplemente fue miedo.

Pero aunque no quiero, no puedo evitar pensar que, simplemente, no te apetece jugar conmigo.

¿Y ahora, dime, qué hago con este pasatiempo que inventé especialmente para ti y para mí?



31.1.16

Porque me apetece

Adivinando que ya nadie me lee, quizás ni tú, aunque te lo pedí, hoy me ha apetecido volver a escribir. Y es que, a pesar de que lo pensara, ahora me doy cuenta que, del todo, nunca me fui.


24.10.10

la meta

Va ser escoltar el tret de sortida, i començar a córrer. En aquell moment tenia claríssisma quina era la meta, de manera que no vaig dubtar ni un segon.

I ara que hi sóc, què? Ara davant només hi ha un precipici.

No havia pensat què passaria quan hi arribés. Només sé que em fan molt mal les cames.

24.9.10

Mudances

I cada vegada que hi passo per davant, alguna cosa molt bèstia es remou dins meu.

Hi sento les rialles de les festes improvisades, la felicitat de la soledat d'un dissabte al matí amb tot per fer, les pedalades per carrers que porten a llocs comuns, les confidències a la terrassa que tot ho escolta, l'olor d'històries mai explicades, el mareig de les cinc de la matinada, la soledat volguda i rebutjada, la porta que s'obre i es tanca.

Només és una caixa de cartró, però de vegades quan la miro em ve al cap el nom de Pandora.