Un cuarto de vuelta

Supongo que parte de la vida consiste en comprender que dónde unos vemos una rana, otros ven un caballo.

Para comprenderlo sólo tenemos que saber darle un cuarto de vuelta a nuestra mirada. Pero muy a menudo nos olvidamos...

Buenos días

Son la siete y media de la mañana y salgo al rellano acelerada porque pierdo un tren... Pero lo que veo me deja paralizada.



Arrodillada mirando a la puerta de enfrente me encuentro a una chica que llora de forma desconsolada e histérica. A su alrededor, como si hubieran caído del cielo de forma desordenada, hay cantidad de libros, ropa, objetos varios... Sólo son las siete y media de la mañana y él la ha echado de casa.

A ella no la conozco de nada, pero puedo imaginar perfectamente cómo se siente en este preciso momento, así que la abrazo. Y el tren, que espere.

Sobre dues rodes

I de cop m'adono que per fi ha arribat el dia, que "el temps que havia de passar" ja ha passat. I ara ja només recordo les coses bones, i sorprenenment sóc feliç. L'odi i el rencor per fi han marxat, ja no queda ni rastre d'ells, s'han esfumat!

I el miro i em mira, i riem. Riem perquè tots dos sabem què està pensant l'altre, com es sent. I també riem perquè sabem que per més temps que passi, això sempre serà així.

I xerrem, xerrem molt i de tot. I ens adonem que ens entenem com feia molt de temps que no passava.

I al final, una abraçada, una abraçada sincera, dolça, tendra, lenta. El temps es para, no tenim pressa.

I en aquell moment sé que he recuperat a un bon amic.

Una mirada

Estic sortint de l'estanc del xino, per variar. I mentre coloco bé les meves coses a la cistella de la bici, el veig, davant meu, a poc més d'un metre. Està aguantant-li l'escala al seu pare mentre aquest no sé què fa pujat allà dalt al mig del carrer.

Baixet però ben proporcionat, cabell curt, cadena d'or al coll, posat xuleta i... i aquella mirada... la mirada l'ha delatat.

I és que darrera d'aquella mirada se m'apareix tot un món: una cançó, una olor, un paisatge, i moltes sensacions..., entre elles, la sensació d'enamorar-se per primera vegada.

Però està clar que aquell que tinc al davant no pot ser ell de cap de les maneres, i no l'és. Aquell marrec que m'està observant amb cara de "i tu què mires?" no pot tenir més de 15 o 16 anys. Però el que ell no sap que jo ja l'he vist abans... fa molt i molts anys.

Com si es tractés d'una película, em veig amb 15 anys en una casa, asseguda al sofà, al seu costat. I amb un nen molt petit, el seu germà, donant voltes per allà i emprenyant-nos. I ell dient-li al nen que marxí a l'habitació, i jo tota vermella, i arriben les mirades, les vergonyés i, de cop... de cop un petó, el primer petó.

I ell ara ja en té 30... i aquest que tinc al seu costat és aquell nen que donava voltes per allà, que s'ha fet gran i que té la mateixa mirada.

Li somric, pujo a la bicicleta i marxo tararejant una cançó...

Di no al cayuco

Hoy leo en Canalsolidario.org una noticia que me ha dejado perpleja:

"Anuncios en la televisión senegalesa para frenar la emigración ilegal
Tres canales de televisión senegaleses emiten anuncios y testimonios para sensibilizar a los jóvenes del peligro de embarcarse en un cayuco" (continua).

Supongo que a cada país le toca lo que le toca, que el mundo es así, y que poco podemos hacer para que esto cambie... pero a partir de ahora nunca más podré ver un anuncio en nuestra televisión acerca de los peligros que conlleva ir en coche sin el cinturón de seguridad sin pensar que si fuera senegalesa me estarían advirtiendo acerca de lo peligroso que es ir en cayuco... ¡qué mundo loco!