24.12.06

Muere lentamente quien...

Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en si mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los dias los mismos trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su vestimenta
o bien no conversa con quien no conoce.

Muere lentamente quien evita una pasión y su remolino
de emociones, justamente estas que regresan el brillo a los ojos y restauran los corazones destrozados.
Muere lentamente quien no gira el volante cuando esta infeliz con su trabajo, o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir detrás de un sueño
quien no se permite, ni siquiera una vez en su vida, huir de los consejos sensatos...

¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡NO TE IMPIDAS SER FELIZ!
Texto de Pablo Neruda

20.12.06

"¿Sabes qué és injusto?"

Ahir a la nit estava sentada al sofà, davant de la tele, estaven donant anuncis. I de cop i volta l'Andie McDowell (bàsicament la seva cara, perfecta, inmaculada) va invair la pantalla del meu televisor, la meva sala d'estar, i se'm va quedar mirant fixament.

"¿Sabes qué és injusto?", em va dir. "Levantarse por la mañana y descubrirse una arruguita nueva".

18.12.06

Amor líquido

“Cuando hay dos, no hay certezas...ser dos significa apenas un futuro indeterminado”.
Bauman Zygmunt , Amor líquido. México D.F. Fondo de cultura económica. 2005

17.12.06

El dolor de perderte

"¿Qué es mejor, querer tanto a alguien y perderlo, o no haber tenido una relación así y por consiguiente no sufrir? Cada cual que escoja. Yo, personalmente, prefiero la vida, aunque escueza y duela".
Rosa Montero, 'El dolor de perderte' a El País Semanal (nº 1.577. Diumenge, 17 de desembre de 2006).

16.12.06

la cosa va així

Havien quedat a les 18.15 al bar on van anar el primer día que van citar-se. I de la mateixa manera que aquella primera vegada que van quedar ella sabia que ell es moria pels seus ossos, aquesta vegada ella sabia que ell anava a deixar-la. El missatge esqüet del dia anterior citant-la l’havia delat.

I és per això que abans de que arribès la cita ella ja sabia perfectament com aniria tot: ell exposaria els seus perquès; ella escoltaria i replicaria, però sense alterar-se –és una cosa que havia après d’anteriors relacions-; i finalment ell acabaria deixant-la. S’acomiadarien amb una forta abraçada. I ja després ella marxaria a plorar i plorar, i a preguntar-se els perquès: li donaria mil voltes a la història, es sentiria culpable, el culpabilitzaria..., i tornaria a plorar. Així fins que se li passés.
Ella sap perfectament que la cosa va així, i que no hi ha més.