Diumenge de Rams

Nervis, corredisses, roba nova i molta, molta colònia. 

I després, tots a Sant Just. A beneir els palmons, les branques de llorer i la palma de la nena. 

Quan tornem a casa, una taula curta ben llarga per la xocolatada. Res de fer-la amb aigua. La iaia sempre l'havia fet amb llet, que si no, no alimentava. I sobretot, que no faltin la nata, els croissants i les ensaimades. Tot de Santa Clara. 

Nervis, corredisses, roba nova i molta, molta colònia. 

¿Jugamos?

¿Jugamos? Te pregunté.
Creí entender que me respondías que sí.
Pero al bajar al parque no te encontré.

Quizás fue mi desentreno en preguntar, quizás fue tu sordera. Quizás simplemente fue miedo.

Pero aunque no quiero, no puedo evitar pensar que, simplemente, no te apetece jugar conmigo.

¿Y ahora, dime, qué hago con este pasatiempo que inventé especialmente para ti y para mí?

Porque me apetece

Adivinando que ya nadie me lee, quizás ni tú, aunque te lo pedí, hoy me ha apetecido volver a escribir. Y es que, a pesar de que lo pensara, ahora me doy cuenta que, del todo, nunca me fui.

la meta

Va ser escoltar el tret de sortida, i començar a córrer. En aquell moment tenia claríssisma quina era la meta, de manera que no vaig dubtar ni un segon.

I ara que hi sóc, què? Ara davant només hi ha un precipici.

No havia pensat què passaria quan hi arribés. Només sé que em fan molt mal les cames.

Mudances

I cada vegada que hi passo per davant, alguna cosa molt bèstia es remou dins meu.

Hi sento les rialles de les festes improvisades, la felicitat de la soledat d'un dissabte al matí amb tot per fer, les pedalades per carrers que porten a llocs comuns, les confidències a la terrassa que tot ho escolta, l'olor d'històries mai explicades, el mareig de les cinc de la matinada, la soledat volguda i rebutjada, la porta que s'obre i es tanca.

Només és una caixa de cartró, però de vegades quan la miro em ve al cap el nom de Pandora.

estiu

Em quedo amb la imatge de la parella que, quan comença a fer-se fosc, passeja abraçada cap a les dutxes comunitàries del càmping. A la mà que els hi queda lliure duen el necesser.

el petit príncep

Ara fa un mes i mig el meu germà petit es va casar. Ell i la seva parella em van demanar,força setmanes abans, si podia escriure alguna cosa i llegir-la aquell dia. I a mi la veritat és que l'encàrrec em va emocionar... i impressionar! Quina vergonya sortir davant de tothom disfressada de princeseta... I a sobre, de què parlar? Buf!!

El tema és que em va costar moltíssim escriure alguna cosa... Em va costar tant, que el dia va arribar i jo encara no tenia escrit res... I al final, a escasses dues hores del sarau, va sortir això.

" Toni, Carlos... Ahir em vau trucar per preguntar-me si al final tenia alguna cosa per llegir... I us vaig dir que sí... Però si us dic la veritat, aquests línies les he escrit avui mateix...

Des de que em vau demanar que llegís alguna cosa al vostre casament, us prometo que moltes nits m’he posat davant del full en blanc, però m’ha estat impossible plasmar el que sentia... És molt difícil posar per escrit els sentiments quan són tants i tan intensos.

Volia parlar de vosaltres dos, explicar anècdotes, parlar del viatge que em vau regalar a Portugal ara fa un any; explicar totes les coses meravelloses que ha significat que el Carlos entrés a formar part de la meva vida i de la de la meva família; i mil i una coses més... Però no me’n sortia.

I aleshores, aquest matí, he recordat el dia en que em vau dir que us casàveu. Va ser l’agost passat al Bar del Pere, a Vacarisses. Us en recordeu?

Em sembla que vosaltres dos no ho sabeu, però aquell mateix dia, quan vaig arribar a Barcelona, vaig escriure unes línies al meu blog explicant el que significava per mi el vostre casament: "Per mi -vaig escriure- veure que dues persones tan properes al meu entorn s'estimen amb sinceritat, es respecten i són capaces de salvar múltiples obstacles per estar juntes, en fa tornar a creure en l'amor".

Molts dels que esteu aquí sabeu que a casa he tingut la sort de veure que la lleialtat en l’amor existeix, i és per això que sempre he dit que, salvant les distàncies, jo volia una relació com la dels papes, la de dues persones que un dia es van prometre estar l’un al costat de l’altre passés el que passés, respectant-se, cuidant-se i estimant-se... Però la veritat és que, tal i com m’havien anat les coses en el tema de l’amor, hi havia començat a deixar de creure... I estava a punt de resignar-me i tirar la tovallola: la nostra generació és massa individualista i egoista pel compromís... pensava.... Fins aquell dia al bar del Pere. Aquell dia em vau regalar una lliçó.

“Veient-vos a vosaltres –vaig continuar escrivint al meu blog- em crec que és possible tenir un còmplice al costat, algú amb qui compartir la vida, algú que et valora i et respecta per sobre de totes les coses i que treballarà perquè l'amor mai s'apagui”.

I bé, no sé si ha estat casualitat, però a partir d’aquell dia em vaig començar a mirar l’amor d’una altra manera... L’amor de veritat existeix, em vaig dir, i jo també el vull trobar.

I ves per on, ara no fa molt, en aquell mateix bar, en aquella mateixa taula on em vau dir que us casàveu, em vaig mirar al noi que tenia davant i vaig pensar... Em sembla que l’he trobat.


Moltes gràcies Toni per ensenyar-me a no conformar-me i per ser tan crític amb mi. Però sobretot, gràcies per demostrar-me que sempre has estat aquí, inclús en els moments que t’ha estat més difícil ser-hi...

Carlos, muito obrigado por trazer tanta alegria à minha vida e me mostrar que o amor existe.

Toni, Carlos, què sigueu molt feliços. Tant com ens en feu sentir a tots nosaltres.

Sònia
Barcelona, 20-06-2009".

Doncs això. I que el casament va ser molt i molt maco.

surrealisme

De petita, a casa, no parava de sentir aquesta paraula en boca del meu pare: sur-re-a-lis-me... I la veia escrita en molts llibres, i a cartells, i als documentals infumables que tant sí com no havia de veure... Semblava que la meva infantesa s'havia de basar en un concepte indesxifrable per mi... I no sé si és perquè la vida ha volgut que comprengui aquest terme o senzillament per fer les paus amb el passat, que ara, de cop i volta i per caprici del destí, em sembla que l'entès...

Perquè no hi ha res més surrealista...

... que ell sigui polític.
... que elles em donin conversa.
... que tothom em reconegui.
... que la meva mare tingués raó quan fa 15 anys em va dir que això passaria.
... que el meu germà se'n alegri.
... que jo passés estius sencers intentant desxifrar aquell grafittie.
... que tu en fossis l'autor.
... que mai ens haguéssim trobat pel carrer ample més estret.
... que jo volgués estudiar on tu, i que hagis estat tu i qui ha estudiat allà.
... que jo recordi la teva furgo i tu els meus texans. Però no a la inversa.
... que ningú em donés records de part teva.
... que ens haguem hagut de trobar en un lloc inexistent.
... i que amb tot i tot...tu i jo ara estiguem junts.

Però és que ben mirat, tot això no és ni més ni menys surrealista que, volent imitar l'acció de caminar, l'home acabés inventant la roda. Perquè ja em diràs en què s'assembla una roda a una cama(*)... Doncs el mateix que la vida que jo m'havia imaginat per a mi a la veritat que m'ha aparegut...
I és que quan menys lògic sembla tot, més sentit sembla tenir. I jo, ben contenta. Perquè, entre d'altres coses, per fi he entès al meu pare.

(*) el terme "surrealisme" el va fer servir per primera vegada Apollinaire a l'obra de teatre Les Mamelles de Tirésias, a la que li va donar el subtítol "drama surrealista". La comparació entre la roda i la cama apareix en el prefaci del drama.

sant jordi

I tornant de matinada me'n alegro de veure que entre tots i totes heu aprofitat la vesprada per vestir la ciutat de diumenge.

Senyeres, paradetes en la penombra i gibrells plens d'aigua. Tot està a punt per a que demà despertem embriagats pel perfum que desprèn la festa més bonica que un país pot tenir.

Feliç Sant Jordi!!

escriptor, dos punts

I fins avui no se n'havia adonat que només es pot anomenar escriptor a aquell que, amb la mateixa facilitat que ens trasbalsa quan escriu sobre l'angoixa i la tristesa, és capaç d'emocionar-nos al convertir en paraules un instant d'alegria.

de cavallers, princeses i armadures(*)

No li va ser gens fàcil deixar de lluitar, però quedar-se sola en el camp de batalla la va forçar a adonar-se de l'absurd de la situació... Ell, el seu únic aliat, havia decidit feia dies, setmanes, potser mesos, cavalcar cap a un altre regnat, potser per conquerir a una altra princesa més forta...

Així que ella, quan se'n va adonar, va llençar l'espasa al terra i, sense desprendre's de l'armadura, va tornar a refugiar-se en el seu palau de vidre, per curar-se de les ferides i recuperar forces. Des de la finestra del seva estança veia tota la ciutat, aliena a la seva derrota. I va estar un bon temps observant-la, des del torreó, sense ser capaç de sortit a fora i mesclar-se entre la gent...

Molts prínceps d'altres regnats, a l'assabentar-se de la noticia, la van venir a cercar a palau: un li enviava cartes d'amor a diari; un altre l'esperava a la porta del palau amb un immens ram de roses vermelles; l'altre li oferia un regnat tot per ella... però la princesa d'aquest conte no en va voler saber res de cap d'ells ni de tots els altres que van venir a omplir-le de presents i a regalar-li les orelles amb paraules d'amor.

Però un dia, estant a palau, un home va picar a la porta. No duia cap present per oferir-li. No duia ni armadura ni escut. Qui era aquest que no es protegia? Qui era aquest que ara se la mirava amb un immens somriure? Que no pensava declarar-se? que no pensava prometre-li res?

A ella, que estava acostumada a envoltar-se de cavallers amb cuirassa de ferro, li va fer gràcia veure'l tant desprotegit, en mànigues de camisa, i el va fer passar. Van estar xerrant tota la nit i, a trenc d'alba, a ella li va començar a molestar l'elm, així que se'l va treure i es va quedar amb l'armadura posada però el cap descobert. La brisa li acariciava la cara i això la va fer somriure; a ell li va agradar veure com els rínxols d'ella ballaven al ritme del vent sobre els seus pits. El li va demanar que es treiés la resta de l'armadura, que estaria més còmode, però ella, espantada, li va demanar que marxés, que ja havia fet massa descobrint-se el rostre.

Quan el misteriós cavaller va marxar de palau, la princesa va començar a sentir que, efectivament, l'armadura li molestava. Tenia ganes de ballar, de saltar, de riure, però amb tanta ferralla li costava molt. I va ser aleshores quan es va adonar que, després de tant de temps, la seva cuirassa s'havia rovellat i que tindria feia per treure-se'la... Ho aconseguira abans de la propera cita amb el misteriós cavaller?

(*) Per tots aquells a qui se'ls hi ha rovellat l'armadura, El cavaller de l'armadura rovellada, de Robert Fisher https://www.abali.net/index.php?page=shop.product_details&category_id=29&flypage=shop.flypage&product_id=162&option=com_virtuemart&Itemid=10&vmcchk=1&Itemid=10

Seguim bojos per tu....(*)

Recordo perfectament aquell dia, jo tenia 19 anys i mentre TV3 donava la noticia pensava que era impossible, que no podia ser... Els ulls se'm van omplir de llàgrimes... i la meva mare em va abraçar intentant-me consolar... No podia ser veritat. Però ho era.

És bonic veure com deu anys després tantes persones ens enrecordem de tu amb la mateixa força i tristor que aquell 13 de febrer, un dia que la música catalana mai oblidarà.

La veritat és que si fa deu anys m'haguessin dit que avui escriuria unes ratlles recordan-te, n'ho m'ho hagués cregut. Si et dic la veritat, jo era més de Sopa que de Sau, jeje. Però avui m'he despertat amb aquesta noticia i m'he adonat que, sense ser-ne gens conscient, m'has acompanyat durant tots aquests anys. M'has enviat un àngel?

Ara em toca a mi dir-t'ho: "Ets collunut". I és que avui, d'aquí deu anys, i d'aquí vint, Carles, seguirem bojos per tu.





(*) gràcies Titas per inspirar-me

signes de puntuació (I)

somriure

Lo peor de dejar de lucharte

Lo peor de dejar de lucharte es que ya no volveré...

...a ver tu cara al despertar.
...a desayunar galletas María contigo.
...a comer sin sal sin que me importe.
...a ser la preferida de tus amigos.
...a ser la preferida de tu familia.
...a confiarte un juego de llaves de mi casa.
...a verte limpiar la nevera en pelotas.
...a estar feliz sólo porqué sé que te veré esta noche.
...a pasar ratos eternos a solas contigo.
...a soñar el resto de la vida contigo.

Sólo me consuela que...

...quizás un día amaneceré al lado de otro.
...aunque sea sola, desayunar sigue siendo un placer.
...me gusta más la comida con un pelín de sal.
...aún no estar juntos, tus amigos se alegran de verme.
...todavía no he conocido suegro al que no le cayera bien.
...no me faltan amigos a quienes confiar las llaves de mi casa.
...ahora tengo una nevera más fácil de limpiar.
...aunque parecía imposible, soy capaz de ser feliz sin verte.
...quizás otro quiera pasar nuevos ratos a solas conmigo.

A lo que todavía no he encontrado consuelo es a tener que dejar de soñar mi vida a tu lado. Pero estoy segura de que todo llegará.

Perdona, pero tenía que hacerlo

Perdona si he insistido demasiado.
Perdona si de nuevo he querido correr más de la cuenta.
Perdona si te he perturbado.
Perdona si te he desconcentrado.
Perdona si te he interrumpido.

Pero tenía que insistir para darme cuenta que ya no hay nada por lo que insisitir; tenía que correr para ver que nadie corre ya a mi lado; tenía que perturbar para tomar conciencia de tu particular calma; tenia que desconcentrarte para darme cuenta que tú ya has tomado otro camino; tenía que interrumpirte para ver que no quieres que te interrumpan.

Me disculpo pero no me arrepiento, porque almenos ahora puedo mirar hacia adelante. Eso sí, de vez en cuando echaré la vista hacia atrás, porque no quiero olvidar nada de lo vivido, no cada día se puede tocar la felicidad con las dos manos.

sensacions de nadal (II)

Como cada 24 de diciembre, un año más celebramos nuestra particular misa del gallo. Alrededor de las doce de la noche todos acudimos a la parroquia que, sin vírgenes ni Cristo Rey, sin cura ni salmos, nos agrupa alrededor de la mesa para compartir nuestra particular ostia sagrada.

No falta nadie, algunos de nosotros sólo nos vemos una vez al año, y es ésta. Nadie llama a nadie, nadie queda con nadie, pero todos sabemos que la cita sigue en pie, y al final de la noche, como por arte de magia, todos estamos ahí.

Reímos, cantamos, bailamos, jugamos... Y aunque todo este sarao empezó hace muchos años atrás cantando "Les dotze van tocan", ahora ya no nos hace falta corear esta canción ni comulgar para saber que nos queremos, que nos tenemos, que contamos los unos con los otros, que si a alguien le pasa algo, nunca nos fallaremos.

Y todo esto lo digo porque en estos días me encuentro a mucha gente que no le gusta la Navidad, alegando que son fechas falsas, fechas en las que por narices se tiene que estar contento, quererse y hacer el paripé. Yo creo que Navidad es sólo una excusa para hacer lo que las prisas del año no nos permite, para encontrarnos con nuestros seres queridos a los que durante los otros 364 días no podemos ver porque nuestras vidas han evolucionado por caminos distintos pero a quienes tenemos presentes cada día del año.

A ti, amiga mía, la que cumples años el último día que se puede cumplir, al que te marchaste de la ciudad hace tropecientos años pero parece que nunca te hayas ido, al pequeñajo que me saca ocho palmos, al que siempre hace la última en la barra, al inseparable compañero de los viernes noche, al que no le hace falta tener mis mismos apellidos para ser mi hermano, al que se deja caer porque nos quiere, a todos vosotros... gracias por permitirme un año más creer en la Navidad. Como tarde, nos vemos el próximo 24 de diciembre, seguro.

pequeñas cosas que te hacen dar cuenta que te haces mayor (II)

Me siento mayor cuando desfasar una noche me supone dos días de recuperación física... ¡y cuatro de mental! (hoy voy por el tercero y todavía me cuesta razonar...)

Haber salido de fiesta millones de veces y seguirlo pasando igual (o mejor) que con quince años, eso también me lo da la edad. Y es que hacerse mayor no es siempre malo.

Give me more funky!

la insoportable levedad del ser (I)

Conseguí coger la puerta e irme para siempre.

Pero todavía hoy, bajo tu mirada atenta, yo y las demás (o las demás y yo), completamente desnudas, damos vueltas alrededor de la pisicna. Y cantamos alegres para que tú no nos dispares.

por todo esto

Porque al abrir los ojos por la mañana, eres el primero a quién veo.

Porqué cuando regreso del trabajo la casa huele a sofrito.

Porque tus palabras me devuelven la alegría; y porqué las mías te aligeran la ira.
Porqué siempre me despiertas con besos.

Porqué ayer leímos el mismo artículo en el periódico.

Porqué te gusta desayunar en casa.

Porqué no tengo que acordarme de comprar el papel de water.

Porque nunca nadie nunca antes me había regalado una fregona. Porque nunca te has olvidado de la rosa.

Porqué el sábado me acompañaste a la cena del trabajo. Y el domingo me llevaste a conocer a tu abuela.

Porqué siempre llegas cinco minutos antes que yo a nuestras citas. Y porque esta noche cenamos fuera y nos vamos juntos de concierto.

Porqué en la cama tienes tan pocos tabúes como yo; y porque hacemos el amor pero nunca nos falta sexo.

Porqué aunque a veces yo no me haya respetado, tú siempre lo has hecho.

Porqué nunca te has largado.

Porqué fue sin preguntarte, que me dijiste sí quiero.

pequeñas cosas que te hacen dar cuenta que te haces mayor

El día que te miras la tapa del water de tu baño y caes en la cuenta que es una tapa de plástico blanco, cutre, que según como te la mires, incluso amarillea.... Y piensas que nunca antes te habías fijado en eso. Y entonces investigas sobre el tema y descubres que hay tapas mejores. Y decides que ya es hora de tener un tapa de water de madera, como la que tienen tus padres en el baño y, perdón por la expresión, en la que tan agusto cagabas de pequeña. Y corres a la tienda y no te duele gastarte 30 euros en una tapa como Dios manda.