el petit príncep

Ara fa un mes i mig el meu germà petit es va casar. Ell i la seva parella em van demanar,força setmanes abans, si podia escriure alguna cosa i llegir-la aquell dia. I a mi la veritat és que l'encàrrec em va emocionar... i impressionar! Quina vergonya sortir davant de tothom disfressada de princeseta... I a sobre, de què parlar? Buf!!

El tema és que em va costar moltíssim escriure alguna cosa... Em va costar tant, que el dia va arribar i jo encara no tenia escrit res... I al final, a escasses dues hores del sarau, va sortir això.

" Toni, Carlos... Ahir em vau trucar per preguntar-me si al final tenia alguna cosa per llegir... I us vaig dir que sí... Però si us dic la veritat, aquests línies les he escrit avui mateix...

Des de que em vau demanar que llegís alguna cosa al vostre casament, us prometo que moltes nits m’he posat davant del full en blanc, però m’ha estat impossible plasmar el que sentia... És molt difícil posar per escrit els sentiments quan són tants i tan intensos.

Volia parlar de vosaltres dos, explicar anècdotes, parlar del viatge que em vau regalar a Portugal ara fa un any; explicar totes les coses meravelloses que ha significat que el Carlos entrés a formar part de la meva vida i de la de la meva família; i mil i una coses més... Però no me’n sortia.

I aleshores, aquest matí, he recordat el dia en que em vau dir que us casàveu. Va ser l’agost passat al Bar del Pere, a Vacarisses. Us en recordeu?

Em sembla que vosaltres dos no ho sabeu, però aquell mateix dia, quan vaig arribar a Barcelona, vaig escriure unes línies al meu blog explicant el que significava per mi el vostre casament: "Per mi -vaig escriure- veure que dues persones tan properes al meu entorn s'estimen amb sinceritat, es respecten i són capaces de salvar múltiples obstacles per estar juntes, en fa tornar a creure en l'amor".

Molts dels que esteu aquí sabeu que a casa he tingut la sort de veure que la lleialtat en l’amor existeix, i és per això que sempre he dit que, salvant les distàncies, jo volia una relació com la dels papes, la de dues persones que un dia es van prometre estar l’un al costat de l’altre passés el que passés, respectant-se, cuidant-se i estimant-se... Però la veritat és que, tal i com m’havien anat les coses en el tema de l’amor, hi havia començat a deixar de creure... I estava a punt de resignar-me i tirar la tovallola: la nostra generació és massa individualista i egoista pel compromís... pensava.... Fins aquell dia al bar del Pere. Aquell dia em vau regalar una lliçó.

“Veient-vos a vosaltres –vaig continuar escrivint al meu blog- em crec que és possible tenir un còmplice al costat, algú amb qui compartir la vida, algú que et valora i et respecta per sobre de totes les coses i que treballarà perquè l'amor mai s'apagui”.

I bé, no sé si ha estat casualitat, però a partir d’aquell dia em vaig començar a mirar l’amor d’una altra manera... L’amor de veritat existeix, em vaig dir, i jo també el vull trobar.

I ves per on, ara no fa molt, en aquell mateix bar, en aquella mateixa taula on em vau dir que us casàveu, em vaig mirar al noi que tenia davant i vaig pensar... Em sembla que l’he trobat.


Moltes gràcies Toni per ensenyar-me a no conformar-me i per ser tan crític amb mi. Però sobretot, gràcies per demostrar-me que sempre has estat aquí, inclús en els moments que t’ha estat més difícil ser-hi...

Carlos, muito obrigado por trazer tanta alegria à minha vida e me mostrar que o amor existe.

Toni, Carlos, què sigueu molt feliços. Tant com ens en feu sentir a tots nosaltres.

Sònia
Barcelona, 20-06-2009".

Doncs això. I que el casament va ser molt i molt maco.