de cavallers, princeses i armadures(*)

No li va ser gens fàcil deixar de lluitar, però quedar-se sola en el camp de batalla la va forçar a adonar-se de l'absurd de la situació... Ell, el seu únic aliat, havia decidit feia dies, setmanes, potser mesos, cavalcar cap a un altre regnat, potser per conquerir a una altra princesa més forta...

Així que ella, quan se'n va adonar, va llençar l'espasa al terra i, sense desprendre's de l'armadura, va tornar a refugiar-se en el seu palau de vidre, per curar-se de les ferides i recuperar forces. Des de la finestra del seva estança veia tota la ciutat, aliena a la seva derrota. I va estar un bon temps observant-la, des del torreó, sense ser capaç de sortit a fora i mesclar-se entre la gent...

Molts prínceps d'altres regnats, a l'assabentar-se de la noticia, la van venir a cercar a palau: un li enviava cartes d'amor a diari; un altre l'esperava a la porta del palau amb un immens ram de roses vermelles; l'altre li oferia un regnat tot per ella... però la princesa d'aquest conte no en va voler saber res de cap d'ells ni de tots els altres que van venir a omplir-le de presents i a regalar-li les orelles amb paraules d'amor.

Però un dia, estant a palau, un home va picar a la porta. No duia cap present per oferir-li. No duia ni armadura ni escut. Qui era aquest que no es protegia? Qui era aquest que ara se la mirava amb un immens somriure? Que no pensava declarar-se? que no pensava prometre-li res?

A ella, que estava acostumada a envoltar-se de cavallers amb cuirassa de ferro, li va fer gràcia veure'l tant desprotegit, en mànigues de camisa, i el va fer passar. Van estar xerrant tota la nit i, a trenc d'alba, a ella li va començar a molestar l'elm, així que se'l va treure i es va quedar amb l'armadura posada però el cap descobert. La brisa li acariciava la cara i això la va fer somriure; a ell li va agradar veure com els rínxols d'ella ballaven al ritme del vent sobre els seus pits. El li va demanar que es treiés la resta de l'armadura, que estaria més còmode, però ella, espantada, li va demanar que marxés, que ja havia fet massa descobrint-se el rostre.

Quan el misteriós cavaller va marxar de palau, la princesa va començar a sentir que, efectivament, l'armadura li molestava. Tenia ganes de ballar, de saltar, de riure, però amb tanta ferralla li costava molt. I va ser aleshores quan es va adonar que, després de tant de temps, la seva cuirassa s'havia rovellat i que tindria feia per treure-se'la... Ho aconseguira abans de la propera cita amb el misteriós cavaller?

(*) Per tots aquells a qui se'ls hi ha rovellat l'armadura, El cavaller de l'armadura rovellada, de Robert Fisher https://www.abali.net/index.php?page=shop.product_details&category_id=29&flypage=shop.flypage&product_id=162&option=com_virtuemart&Itemid=10&vmcchk=1&Itemid=10