Una mirada

Estic sortint de l'estanc del xino, per variar. I mentre coloco bé les meves coses a la cistella de la bici, el veig, davant meu, a poc més d'un metre. Està aguantant-li l'escala al seu pare mentre aquest no sé què fa pujat allà dalt al mig del carrer.

Baixet però ben proporcionat, cabell curt, cadena d'or al coll, posat xuleta i... i aquella mirada... la mirada l'ha delatat.

I és que darrera d'aquella mirada se m'apareix tot un món: una cançó, una olor, un paisatge, i moltes sensacions..., entre elles, la sensació d'enamorar-se per primera vegada.

Però està clar que aquell que tinc al davant no pot ser ell de cap de les maneres, i no l'és. Aquell marrec que m'està observant amb cara de "i tu què mires?" no pot tenir més de 15 o 16 anys. Però el que ell no sap que jo ja l'he vist abans... fa molt i molts anys.

Com si es tractés d'una película, em veig amb 15 anys en una casa, asseguda al sofà, al seu costat. I amb un nen molt petit, el seu germà, donant voltes per allà i emprenyant-nos. I ell dient-li al nen que marxí a l'habitació, i jo tota vermella, i arriben les mirades, les vergonyés i, de cop... de cop un petó, el primer petó.

I ell ara ja en té 30... i aquest que tinc al seu costat és aquell nen que donava voltes per allà, que s'ha fet gran i que té la mateixa mirada.

Li somric, pujo a la bicicleta i marxo tararejant una cançó...