la cosa va així

Havien quedat a les 18.15 al bar on van anar el primer día que van citar-se. I de la mateixa manera que aquella primera vegada que van quedar ella sabia que ell es moria pels seus ossos, aquesta vegada ella sabia que ell anava a deixar-la. El missatge esqüet del dia anterior citant-la l’havia delat.

I és per això que abans de que arribès la cita ella ja sabia perfectament com aniria tot: ell exposaria els seus perquès; ella escoltaria i replicaria, però sense alterar-se –és una cosa que havia après d’anteriors relacions-; i finalment ell acabaria deixant-la. S’acomiadarien amb una forta abraçada. I ja després ella marxaria a plorar i plorar, i a preguntar-se els perquès: li donaria mil voltes a la història, es sentiria culpable, el culpabilitzaria..., i tornaria a plorar. Així fins que se li passés.

Ella sap perfectament que la cosa va així, i que no hi ha més.